De la curiositat que encara conservava pel món, entesa en referència a la seva geografia, hi contribuí molt especialment el seu pare, un home bo, positiu, optimista i disciplinat. Des de ben menut, el seu pare el va sotmetre a l'aprenentatge de la geografia, la matemàtica i el llenguatge, i dintre del llenguatge, molt especialment els verbs, aquelles paraules que vesteixen amb sons l'acció. El seu pare fou el seu mestre particular, complementari i paral.lel a l'escola. L'estudi exhaustiu de la geografia de la península ibèrica i de la de la resta del món es va convertir en un ritual força eficaç. Aquells mapes, tan ben impresos sobre una mena de lona plastificada i esgrogueïda, els penjava el seu pare d'una paret blanca; els desenrotllava i amb una vara de fusta anava indicant de forma cantada els conceptes geogràfics, tant els físics com els polítics, els caps i els golfs, les capitals i les serralades, els cims més alts i les foses marines més tenebroses. Foren temps d'aprenentatges cantats a coro amb aquell home que estimava i feia estimar la cultura i el món, tot i que ho fes a través del prisma limitat d'aquells grans mapes. Calia conèixer el món i la seva geografia. Els fenòmens i les coses tenien nom i havien estat vestits de paraules. Per sempre més, la seva ànima va quedar impregnada d'aquelles paraules blanques sortides d'aquell blanc carrer. La imatge més poderosa, però, la mŽs indescriptible i bengravada de la seva infància, era segurament, aquella a la qual s'accedia per aquella estretíssima escala d'esglaons alts, al final de la qual hi havia el terrat de la casa dels seus pares. Des del terrat, la volta del cel nocturn mostrava la seva contingència més sublim. Esmicolats d'un gran llum, els estels vestien sobriàment i artísticament la ciutat, la qual es mostrava submissa davant un regal tan esplèndid. Fins i tot, la renaixentista murada, amb els seus baluards més ferms al front, rendien la seva magnitud a la immensitat de l'univers present en aquella nit de Vilamental. Ell, a coll dels seus pares va sentir, mirant aquell cènit de foscors i misteris, quelcom tan intens que ho recordaria per sempre més, tot desant-ho a la seva ànima. Aquella imatge va marcar el seu destí. Quan durant els seus estudis elementals va sentir parlar, per primera vegada, de l'univers i de la cosmologia, va poder vestir aquella impressióinfantil, acompanyant-la de conceptes científics, d'anys llum, d'estels, d'astres i de planetes, de cometes i de meteorits. La conclusió fí’sica de tot allò va ser un quadern. Aquell quadern, doncs, de cosmologia infantil, li va permetre deixar escrita la doble conclusióa la qual va arribar: la primera era el desmai o la consciència de la infinitud, quelcom semblant al vertigen, una mena de neguit existencial davant la immensitat; la segona, la més pseudocientífica i la menys interessant, era la que lÕunivers era un espai tancat. Si el fons que vestia les estrelles era fosc -des de la perspectiva d'un adol.lescent- era fàcil resoldre que un espai no lluminós havia d'ésser, necessàriament, un espai tancat. Per a ell aquesta proposició, avui, era absolutament irrellevant, en canvi el vertigen, l'havia continuat sentint al llarg de la seva vida. Els carrers de la ciutat sota els estels i la lluna, la murada, les parròquies, el port, dalt la barra o, el més enllà, amb Talamanca i els puigs, vestien el seu a De la curiositat que encara conservava pel món, entesa en referència a la seva geografia, hi contribuí molt especialment el seu pare, un home bo, positiu, optimista i disciplinat. Des de ben menut, el seu pare el va sotmetre a l'aprenentatge de la geografia, la matemàtica i el llenguatge, i dintre del llenguatge, molt especialment els verbs, aquelles paraules que vesteixen amb sons l'acció. El seu pare fou el seu mestre particular, complementari i paral.lel a l'escola. L'estudi exhaustiu de la geografia de la península ibèrica i de la de la resta del món es va convertir en un ritual força eficaç. Aquells mapes, tan ben impresos sobre una mena de lona plastificada i esgrogueïda, els penjava el seu pare d'una paret blanca; els desenrotllava i amb una vara de fusta anava indicant de forma cantada els conceptes geogràfics, tant els físics com els polítics, els caps i els golfs, les capitals i les serralades, els cims més alts i les foses marines més tenebroses. Foren temps d'aprenentatges cantats a coro amb aquell home que estimava i feia estimar la cultura i el món, tot i que ho fes a través del prisma limitat d'aquells grans mapes. Calia conèixer el món i la seva geografia. Els fenòmens i les coses tenien nom i havien estat vestits de paraules. Per sempre més, la seva ànima va quedar impregnada d'aquelles paraules blanques sortides d'aquell blanc carrer. La imatge més poderosa, però, la mŽs indescriptible i bengravada de la seva infància, era segurament, aquella a la qual s'accedia per aquella estretíssima escala d'esglaons alts, al final de la qual hi havia el terrat de la casa dels seus pares. Des del terrat, la volta del cel nocturn mostrava la seva contingència més sublim. Esmicolats d'un gran llum, els estels vestien sobriàment i artísticament la ciutat, la qual es mostrava submissa davant un regal tan esplèndid. Fins i tot, la renaixentista murada, amb els seus baluards més ferms al front, rendien la seva magnitud a la immensitat de l'univers present en aquella nit de Vilamental. Ell, a coll dels seus pares va sentir, mirant aquell cènit de foscors i misteris, quelcom tan intens que ho recordaria per sempre més, tot desant-ho a la seva ànima. Aquella imatge va marcar el seu destí. Quan durant els seus estudis elementals va sentir parlar, per primera vegada, de l'univers i de la cosmologia, va poder vestir De la curiositat que encara conservava pel món, entesa en referència a la seva geografia, hi contribuí molt especialment el seu pare, un home bo, positiu, optimista i disciplinat. Des de ben menut, el seu pare el va sotmetre a l'aprenentatge de la geografia, la matemàtica i el llenguatge, i dintre del llenguatge, molt especialment els verbs, aquelles paraules que vesteixen amb sons l'acció. El seu pare fou el seu mestre particular, complementari i paral.lel a l'escola. L'estudi exhaustiu de la geografia de la península ibèrica i de la de la resta del món es va convertir en un ritual força eficaç. Aquells mapes, tan ben impresos sobre una mena de lona plastificada i esgrogueïda, els penjava el seu pare d'una paret blanca; els desenrotllava i amb una vara de fusta anava indicant de forma cantada els conceptes geogràfics, tant els físics com els polítics, els caps i els golfs, les capitals i les serralades, els cims més alts i les foses marines més tenebroses. Foren temps d'aprenentatges cantats a coro amb aquell home que estimava i feia estimar la cultura i el món, tot i que ho fes a través del prisma limitat d'aquells grans mapes. Calia conèixer el món i la seva geografia. Els fenòmens i les coses tenien nom i havien estat vestits de paraules. Per sempre més, la seva ànima va quedar impregnada d'aquelles paraules blanques sortides d'aquell blanc carrer. La imatge més poderosa, però, la mŽs indescriptible i bengravada de la seva infància, era segurament, aquella a la qual s'accedia per aquella estretíssima escala d'esglaons alts, al final de la qual hi havia el terrat de la casa dels seus pares. Des del terrat, la volta del cel nocturn mostrava la seva contingència més sublim. Esmicolats d'un gran llum, els estels vestien sobriàment i artísticament la ciutat, la qual es mostrava submissa davant un regal tan esplèndid. Fins i tot, la renaixentista murada, amb els seus baluards més ferms al front, rendien la seva magnitud a la immensitat de l'univers present en aquella nit de Vilamental. Ell, a coll dels seus pares va sentir, mirant aquell cènit de foscors i misteris, quelcom tan intens que ho recordaria per sempre més, tot desant-ho a la seva ànima. Aquella imatge va marcar el seu destí. Quan durant els seus estudis elementals va sentir parlar, per primera vegada, de l'univers i de la cosmologia, va poder vestir aquella impressióinfantil, acompanyant-la de conceptes científics, d'anys llum, d'estels, d'astres i de planetes, de cometes i de meteorits. La conclusió fí’sica de tot allò va ser un quadern. Aquell quadern, doncs, de cosmologia infantil, li va permetre deixar escrita la doble conclusióa la qual va arribar: la primera era el desmai o la consciència de la infinitud, quelcom semblant al vertigen, una mena de neguit existencial davant la immensitat; la segona, la més pseudocientífica i la menys interessant, era la que lÕunivers era un espai tancat. Si el fons que vestia les estrelles era fosc -des de la perspectiva d'un adol.lescent- era fàcil resoldre que un espai no lluminós havia d'ésser, necessàriament, un espai tancat. Per a ell aquesta proposició, avui, era absolutament irrellevant, en canvi el vertigen, l'havia continuat sentint al llarg de la seva vida. Els carrers de la ciutat sota els estels i la lluna, la murada, les parròquies, el port, dalt la barra o, el més enllà, amb Talamanca i els puigs, vestien el seu aparador, tot al terrat estant-se, d'aquella casa blanca, d'aquell blanc carrer. Després de la imatge del cel estelat, altres imatges secundàries omplien el seu record, en són un exemple l'orografia dels carrers, de ferm irregular, amb pedres, terra compactada i roques, amb forats i gràfics ratllats a terra (senyals per jugar a baletes). En Pep conservava una altra cartografia precisa, la dels carrers de Sa Penya. Recordava, per exemple, com al final del carrer de Floridablanca hi havia una roca estesa, la qual sostenia els fonaments de la casa que tancava el seu carrer. Sobre aquella roca havia construït, amb els seus amics d'infantesa i de jocs, un milió d'històries bèl.liques. Aquella roca havia estat el més gran vaixell de l'armada de la imaginació i la seva nau insígnia. Havien saltat mil vegades del pont a les bodegues i d'aquestes a la sala de màquines. Aquelles veles havien respirat a fons el vent propulsor dels desitjos, els d'ell i els dels seus amics. Havien arribat, tots plegats, a ports i contrades marineres de llunyà abast: a Mombassa, a Zanzibar i Pemba, a Macao, a les Illes Mariannes, a travessar el Cap de Forns, a navegar pel Riu de la Plata... Havia estat mariner i capità, havia abordat altres vaixells com a corsari eivissenc i, sovint, les històries s'havien esvaït en un continuarà... davant el ress˜ del crit d'una mare que els reclamava per anar a dinar. Al llarg de la seva vida li va quedar quelcom d'esperit mariner, no només per haver nascut en una illa, sinó per aquell primer vaixell escolpit en la pedra viva de la fantasia i de la imaginació. Aquell vaixell fou, doncs, un organisme de pedra i d'imaginacióa la deriva pel temps de les deesses de la fecunditat, sota un cel estelat i en un mapa del cel.aquella impressióinfantil, acompanyant-la de conceptes científics, d'anys llum, d'estels, d'astres i de planetes, de cometes i de meteorits. La conclusió fí’sica de tot allò va ser un quadern. Aquell quadern, doncs, de cosmologia infantil, li va permetre deixar escrita la doble conclusióa la qual va arribar: la primera era el desmai o la consciència de la infinitud, quelcom semblant al vertigen, una mena de neguit existencial davant la immensitat; la segona, la més pseudocientífica i la menys interessant, era la que lÕunivers era un espai tancat. Si el fons que vestia les estrelles era fosc -des de la perspectiva d'un adol.lescent- era fàcil resoldre que un espai no lluminós havia d'ésser, necessàriament, un espai tancat. Per a ell aquesta proposició, avui, era absolutament irrellevant, en canvi el vertigen, l'havia continuat sentint al llarg de la seva vida. Els carrers de la ciutat sota els estels i la lluna, la murada, les parròquies, el port, dalt la barra o, el més enllà, amb Talamanca i els puigs, vestien el seu aparador, tot al terrat estant-se, d'aquella casa blanca, d'aquell blanc carrer. Després de la imatge del cel estelat, altres imatges secundàries omplien el seu record, en són un exemple l'orografia dels carrers, de ferm irregular, amb pedres, terra compactada i roques, amb forats i gràfics ratllats a terra (senyals per jugar a baletes). En Pep conservava una altra cartografia precisa, la dels carrers de Sa Penya. Recordava, per exemple, com al final del carrer de Floridablanca hi havia una roca estesa, la qual sostenia els fonaments de la casa que tancava el seu carrer. Sobre aquella roca havia construït, amb els seus amics d'infantesa i de jocs, un milió d'històries bèl.liques. Aquella roca havia estat el més gran vaixell de l'armada de la imaginació i la seva nau insígnia. Havien saltat mil vegades del pont a les bodegues i d'aquestes a la sala de màquines. Aquelles veles havien respirat a fons el vent propulsor dels desitjos, els d'ell i els dels seus amics. Havien arribat, tots plegats, a ports i contrades marineres de llunyà abast: a Mombassa, a Zanzibar i Pemba, a Macao, a les Illes Mariannes, a travessar el Cap de Forns, a navegar pel Riu de la Plata... Havia estat mariner i capità, havia abordat altres vaixells com a corsari eivissenc i, sovint, les històries s'havien esvaït en un continuarà... davant el ress˜ del crit d'una mare que els reclamava per anar a dinar. Al llarg de la seva vida li va quedar quelcom d'esperit mariner, no només per haver nascut en una illa, sinó per aquell primer vaixell escolpit en la pedra viva de la fantasia i de la imaginació. Aquell vaixell fou, doncs, un organisme de pedra i d'imaginacióa la deriva pel temps de les deesses de la fecunditat, sota un cel estelat i en un mapa del cel.parador, tot al terrat estant-se, d'aquella casa blanca, d'aquell blanc carrer. Després de la imatge del cel estelat, altres imatges secundàries omplien el seu record, en són un exemple l'orografia dels carrers, de ferm irregular, amb pedres, terra compactada i roques, amb forats i gràfics ratllats a terra (senyals per jugar a baletes). En Pep conservava una altra cartografia precisa, la dels carrers de Sa Penya. Recordava, per exemple, com al final del carrer de Floridablanca hi havia una roca estesa, la qual sostenia els fonaments de la casa que tancava el seu carrer. Sobre aquella roca havia construït, amb els seus amics d'infantesa i de jocs, un milió d'històries bèl.liques. Aquella roca havia estat el més gran vaixell de l'armada de la imaginació i la seva nau insígnia. Havien saltat mil vegades del pont a les bodegues i d'aquestes a la sala de màquines. Aquelles veles havien respirat a fons el vent propulsor dels desitjos, els d'ell i els dels seus amics. Havien arribat, tots plegats, a ports i contrades marineres de llunyà abast: a Mombassa, a Zanzibar i Pemba, a Macao, a les Illes Mariannes, a travessar el Cap de Forns, a navegar pel Riu de la Plata... Havia estat mariner i capità, havia abordat altres vaixells com a corsari eivissenc i, sovint, les històries s'havien esvaït en un continuarà... davant el ress˜ del crit d'una mare que els reclamava per anar a dinar. Al llarg de la seva vida li va quedar quelcom d'esperit mariner, no només per haver nascut en una illa, sinó per aquell primer vaixell escolpit en la pedra viva de la fantasia i de la imaginació. Aquell vaixell fou, doncs, un organisme de pedra i d'imaginacióa la deriva pel temps de les deesses de la fecunditat, sota un cel estelat i en un mapa del cel.
0 comentaris:
Publica un comentari